Continue viu. No val cap excusa, tinc el blog mes que abandonat. Lo cert es que als últims dies em plantejava escriure, inclús em van vindre a la ment uns tres post diferents, com quasi sempre l’inspiració en vingué en moments no molt bons de la meva existencia i les paraules bullien al meu cervell, ho feien al llit mentre intentava dormir o a la feina, deuria dur una llibreta damunt sempre i apuntar cada post que em ve a la ment.
Ara tinc el dubte de si fer un post llarguisim a modo de resum d’aquestos tres messos o escriure uns quants per temes fent el mateix resum.
Tampoc ha passat res d’especial, res important, al menys a alguns esdeveniments intente no donar-los importància, es una mena d’autoprotecció contra possibles decepcions futures.
Començaré per dir que em vaig creuar amb BEL fa tres dies si no conte mal, ió al meu cotxe, ella al seu, ió donant mitja volta en un carrer i una maniobra un tant il·legal mentre buscava aparcament a la meva arribada del treball, del qual havia sortit mitja hora mes tard per capritx inútil dels meus jefes. Açò em va recordar l’ultima conversació via Gtalk que vaig tindre amb ella i el tema de la mateixa sobre el qual deuria haver escrit un post. Inclús li ho vaig nomenar, però em dona molta peresa escriure ia sobre maldecap per molt “interessant” que siguen les conversacions mantingudes amb aquesta persona últimament i les noticies que he rebut sobre ella de persones de confiança.
Com li contava aquella vesprada a BEL, una font molt fiable em va dir que maldecap hi havia trencat amb l’ensaïmada i que anava amb un altre, podríem dir, un altre producte de rebosteria. Apenes una setmana després, tal volta uns dies mes, la mateixa font em digué que amb el que anava ara, tampoc anava ia, ió no vaig poder nomes que traure un somriure maliciós d’aquells del tipus “aixo ia sabia ió que …”. Tinc companys amics de l’ensaïmada i en poques paraules em contaren que maldecap li va plantar certa part anatòmica mes pròpia de bous, cabres i cérvols mes d’una vegada i que l’ensaïmada l’havia enviat a fer punyetes per que ia no li perdonava res mes. Per si tot lo passat temps avant no havia estat prou per llevar-me el vendatje dels ulls, ia que encara pensava que alguns rumors sobre maldecap eren nomes que rumors, aquestos últims esdeveniments em feren veure les coses mes clares encara. Peró lo millor estava per vindre, la confessió. Si, entre “ia no em vols” i “ia no em vols” a diari a la feina com ve estat habitual des de que el que ací escriu passa de maldecap, xarrant xarrant, em va amollar que ultim ament no li sortia res be en lo personal, que no sabia que feia mal i que estava prou mal en eixe aspecte. Que no encertava mai i bo, bla bla bla. Io amb un somriure d’aire irònic i sarcàstic li vaig donar la benvinguda al club, vaig “bromejar” amb que aixo li passa per escollir als “buenorros i malotes” i algun xiste mes. Lo millor va ser l’ultima frase per part de maldecap “Javi, no saps fins quin nivell he arribat”, intentant no mostrar sorpresa li vaig contestar, “ia em contaràs”.
Finalitzant el moment Salvame Deluxe he de dir que em vaig quedar un rato pensatiu, sorprès amb eixa confessió, segur de que era lo mes sincer que m’havia contat mai en tots els anys que conec a maldecap, tampoc vaig poder evitar un somriure maligne metres pensava en tot açò, per sort nomes foren uns minuts, després i fins avui que escric açò em vaig oblidar totalment del tema.
Aço es una de les coses diguemne interesants que han passat aquestos quasi tres messos.
En l’aspecte personal, fa tres setmanes bona bronca a casa amb el de sempre.
Arriba un dilluns trobe que em cauen els pantalons i resulta que en pesar-me dimarts pesava quatre kilos menys que la setmana passada, sense dieta ni exercici, nervis supose degut a la bronca. De fet notava que els menjars em sentaven malament. LA bronca continua, però io ia ho tinc com una enfermetat crònica. Es complicat i llarg de contar el tema, aixi que passe, nomes em du moments de tristor.
A la feina, pues ia comença lo fort, de fet demà treballe. Ni ponts, ni festius ni res similar disfrutare. Fins el 25 de desembre res. El meu “cumple” s’apropa, i seran 33. Haure de ferme algun auto-regal, tinc en ment alguna cosa, algun complement per a la càmera de fotos. Parlant de regals, estic a uns dies de poder fer el regal mes currat que he fet en ma vida, nomes em falta un paquet que ha d’arribar de Barna, envoltar-lo en paper de regal i tornar-lo a Barna a un altra direcció. Espere que cause tanta llussio com esta causant-me a mi el conseguiro.
De Barna bones noticies, que certa persona et cride una nit de dissabte vora les onze per a donar-te una noticia per que vol que siguis el primer després de la seva família en enterarte et fa bategar el cor d’una manera especial. Aquesta confiança, certes paraules, certs gestos provoquen taquicàrdia. De fet algunes conversacions son dignes “d’un matrimoni vell” que diria algú, surrealistes, tractant tota mena de temes, alguns curiosos, xocants que provoquen la risa. Que un altre cap de setmana en cride seguidament durant tres dies per demanar-te opinió, un “tu que faries ?”, per que la persona en la que mes confia, el seu germà li diu que ho faça, que et cride i et pregunte, et fa obrir els ulls de par en par. No tinc cap esperança, no vuic un altre maldecap, però tinc un altra volta dubtes, molt menys que amb maldecap, es diferent el tracte, son diferent les paraules, l’únic que se es que no vuic il·lusions, si ha de passar, passara. Aixo es lo que diuen els vells no ?.
I va i el meu cotxe fa 10.000 km ia, ia quasi fa un any que el tinc.
I el diumenge que ve tinc una boda a la que no voldria anar. Es casa un cosi germa amb el que no tinc gaire relacio, per part de la familia paterna, gent amb un caracter totalment diferent al meu. Hi haura bronca, ho veig vindre, ia vos contare.
I no se, l’altra nit tenia tantes coses al cap per escriure que em deuria haver alçat i escriure-les.
Abraçots !
).